MON COR ESTIMA UNA OLIVERA. Martí Domínguez, El Temps 15/05/2012

Ens agrada reproduir aquells articles que ens interessen  i que volem compartir amb els anònims lectors que acudiu a llegir aquestes pàgines. Martí Domínguez fa aquest magnífic homenatge a "L'Arbre en Majúscules de la Mediterrània"; l'Olivera. Present en tot el nostre Matarranya. Esmenta la gelada del 1956 que va arruïnar les nostres terres.
Aprofito per recomanar el llibre que recull esta situació a la nostra comarca: 
Lluís Rajadell: 1956, L'Any de la Gelada, edita: Asociación Cultural Repalve. Col.lecció Lo Puig nº 2. 2007.


MON COR ESTIMA UNA OLIVERA
Martí Domínguez
El Temps 15 de Maig del 2012


Mon cor estima un arbre... La declaració no és exagerada ni ociosa. L´home troba en els arbres un símbol de vida, de resistència enfront de les malvestats de l'existència. S´hi produeix una estranya comunió, un paral-lelisme vital, unes nexes que fins i tot passen de generació en generació, i que han explotat poetes i artistes. Paul Cèzanne s'estimava una vella olivera que creixia vora el seu estudi de Les Lauves, a Ais de Provença, i a l'ombra d'aquell arbre li agradava de pensar i descansar. John Constable va pintar un roure catedralici d'Old Hall Park; Costa i Llobera va cantar aquell pi que desafiava l'abisme sobre la mar immensa de Formentor. La història és plena a vessar d'aquestes imatges: Machado amb l'alzina, Buffon amb el plàtan , mossèn Llorenç Riber amb el lledoner, Wordsworth amb el teix, Josep Pla amb les oliveres... Ningú ha escrit amb més estima que l'autor de Palafrugell sobre l'arbre evitern, que repta els déus aproximant-se a la immortalitat. Pla era rotund en aquest sentit: "Cap arbre no guanya l'olivera en noblesa. Cap altre no la iguala en gravetat senyorial i en gravetat pensativa. Es fa enormement vella (...) És eviterna i d'una indescriptible sobrietat (...) Només la fascinació d'aquest arbre pot explicar els milions i milions d'hores de treball que els homes han posat per convertir els olivars en un immens jardí de pedres" (Cadaqués, 1947).
La fascinació que desperta l'olivera també explica aquesta bella història, on es donen la mà totes aquestes coses simbòliques i sensibles. L'any 1956, a conseqüència de l'hivern tan dur i tan fred, es va gelar una olivera silvestre que creixia en un camp de Culla. Era monumental, amb un cos format per dos troncs de 4,76 i 3,15 metres de perímetre, sobre peanya de 12,10 metres, i amb una edat aproximada de 800 a 1000 anys. Els propietaris, la familia Celades, que s'estimaven molt aquell arbre, decidiren de no arrancar-lo, i mai no en varen emprar la fusta, com es va fer amb molts altres arbres morts durant aquell hivern dramàtic. A causa de la seva solidesa, el tronc de l'olivera no va ser atacat pels insectes, i es mantingué recta, tot desafiant el pas del temps. Fa deu anys, ço és, cinquanta després de la gelada, inesperadament va rebrotar per la soca, amb l'alegria i la sorpresa dels devots propietaris. I ara un jurat ha decidit de donar-li el premi com a Millor Olivera Monumental d'Espanya (2012).
L'olivera de Cézanne també es va gelar aquell hivern duríssim del 1956. Malauradament, els nous amos la varen arrencar de soca-rel. El pintor feia anys que era mort; potser si hagués estat viu s´hauria conservat. Perquè l'arbre evitern -no n´hi ha cap que el guanye en noblesa- es mereix aquest respecte. I qui sap si algun dia hauria tornat a brostar per alegria de tots els Cezanians.